Translate

lunes, 25 de junio de 2012

Els quatre millors

Poques vegades una competició internacional d'altura consumeix partits fins a les semifinals respectant la integritat dels quatre millors equips. Aquesta vegada ha estat així. Cap equip revelació. Cap sorpresa. El futbol fet justícia. Els quatre millors són els quatre últims a marxar cap a casa. Espanya, per la seva capacitat per explotar la previsibilitat del seu joc, que per més previsible no resulta mai més assequible. Alemanya, perquè és la conjugació perfecta dels seus valors històrics i del talent d'una gran fornada de migcampistes ofensius. Itàlia, perquè és més equip que mai i aixeca la bandera d'un joc associatiu com mai, a més a més de tenir la competitivitat de sempre. I Portugal, perquè es troba davant de la seva gran oportunitat, amb una columna vertebral potentíssima, des de Pepe fins a Cristiano passant per un doble pivot equilibradíssim, amb Meireles i Moutinho. No es pot demanar més. Demà comença l'espectacle.

viernes, 22 de junio de 2012

Fins demà no comencen els quarts

As.com
Perdoneu pel silenci. Com li deia un amic meu a sa mare quan arribava a les vuit del matí a casa, tenia feina. Quan vaig escriure l'últim pensament estàvem pendents de conèixer els dos últims emparellaments de quarts, que al cap i a la fi seran els quarts de final de veritat, els de demà i demà passat: Espanya-França i Anglaterra-Itàlia. Els altres dos tenien/tenen color predeterminat: Portugal no va tenir rival ahir contra la República Txeca i no crec que Grècia (potser he de fer un post a cuita-corrents a mitja nit) pugui fer trontollar Alemanya.
Com que ja he deixat passar el temps i els partits, ara aniré al meu rotllo, directe al gra, perquè fa dies que volia escriure sobre Espanya i Del Bosque. El seu futbol m'avorreix, tant o més del que m'avorreix sovint el joc del Barça quan el rival li regala la pilota sencera. Encara el Barça té rampells elèctrics en Messi o Alves; Espanya no té ni això, només el canvi de ritme de Torres en els darrers metres, però no és el mateix. I així, insistint, m'avorreixo. Per a mi el futbol és un altre estat d'agitació, un sentit de la verticalitat compartit per dos equips, perquè clar, si un no vol, l'altre no pot ser vertical, i si aquest altre té traça a l'hora de tenir la pilota per tenir-la, la possessió per la possessió, el joc s'ensopeix, i si les porteries estiguessin a les bandes...com va dir Maradona en un dels seus pocs moments de lucidesa transitòria per referir-se al joc horitzontal d'Espanya. Però, dit això, m'agradaria aplaudir el paper de Del Bosque i d'aquest equip espanyol, la seva intel·ligència futbolística, i denigrar els arguments de nou-ric de l'anomenada caverna mediàtica madrilenya quan qüestiona el joc d'Espanya. Ja els ho va dir el tècnic castellà: "No ens en recordem de quan èrem pobres". A mi el seu joc no m'agrada, però és la millor i l'única fórmula perquè aquest Estat, deixant al marge els matisos nacionalistes, hagi assolit una superioritat futbolística històrica. Els crítics, als quals sí que els agrada aquest joc, el que no poden és pretendre golejar a Itàlia o a Croàcia. Tenen un discurs que és una falta de respecte a equips històrics i competitius. És el mateix joc que el de l'Espanya d'Aragonès, però amb els rivals més tancats, més desconfiats i, per tant, més ensopit, però, SOBRETOT, sense gairebé concedir ocasions al rival, entre altres coses perquè el rival no té la pilota: no ens oblidem que Espanya, l'equip ofensiu per excel·lència, ha rebut tres gols en fase final de grans esdeveniments en 13 partits, des del dia en que amb una aposta arriscada, l'atzar va canviar la història de la impotència que sempre ha acompanyat el combinat estatal, en una tanda de penals contra Itàlia en els quarts de final de l'Eurocopa de 2008. L'atzar va validar l'aposta, però l'aposta és ara inqüestionable, agradi o no (a mi estèticament no m'agrada), resulti o no preponderant en cada partit. Ara no hi han altres cartes. I amb aquestes juguen prou bé. Potser demà França els farà fora, però no per això em menjaré les paraules. Escrites estan. I si alguna cosa ha demostrat Del Bosque és que sap gestionar els grups, encara que sempre m'hagi semblat més aviat un taxista o un xòfer d'autobus abans que un entrenador de futbol. Florentino el va fer fora per això, per falta de glamour, i la va cagar ben cagada.

lunes, 18 de junio de 2012

Cristiano, de moment

www.as.es

Cristiano Ronaldo, i un esperit col·lectiu que ni té Cristiano ni tenen els holandesos, van classificar Portugal per als quarts de final. La candidatura portuguesa agafaria més cos si no fos perquè en el seu camí tornarà a aparèixer, gairebé amb tota probabilitat, Espanya, com a Sudàfrica. Cristiano va fer els dos gols i va ser el jugador superdotat que marca diferències, tot i que no en marca més perquè les seves limitacions personals li ho impedeixen. Ni té sentit col·lectiu del futbol, ni s'implica en les necessitats de l'equip en cada moment ni tria gairebé mai la millor opció a tres quarts d'atac, i tot i això es fot un fart de marcar gols i ensenyar la cuixa. Ara bé, amb aquest cap tan singularment moblat, el dia que el seu físic (guapo o no) ja no rendeixi a un nivell excels probablement deixarà de marcar les diferències que encara marca.
En l'anomenat grup de la mort, això sí, han passat tanda els dos que més s'ho havien merescut, Alemanya i Portugal. En canvi, em sap molt greu que Rússia s'hagi quedat pel camí i que els vells arguments de Grècia i la República Txeca hagin tingut més pes resultadista.

sábado, 16 de junio de 2012

S'acaba el marge d'error

Avui comencen els partits a cara o creu, els que no tenen retorn. S'esgota el marge d'error. A Irlanda i a Suència ja se'ls ha acabat. A partir d'aquest vespre tots els detalls agafen una transcendència de caixa o faixa. El futbol és una suma d'elements controlables i d'incontrolables, però sí que és cert que cada vegada els primers pesen més, perquè cada vegada més els que es dediquen a pensar aquest esport afegeixen més botons a la sala de control. A mi, sense haver vist cap part des del minut 1 fins al 90, perquè tinc dos fills petits que no em deixen mirar el futbol com abans, m'ha semblat que l'Eurocopa la guanyarà Espanya, Alemanya o Itàlia, amb Rússia com a alternativa i França com a candidata de futur. Espanya per la força incontestable del seu present; Itàlia i Alemanya per una barreja de talent regenerador i de lògica històrica, el component més immaterial d'entre els incontrolables del futbol; Rússia pel seu futbol irreverent, que personalment m'agradaria que arribés lluny, i França per equilibri entre ordre i inventiva. Que guanyi qui millor s'ho manegui. Anglaterra, tot i remuntar ahir davant de Suència, no em va semblar suficientment preparada per presentar candidatura, tot i que aquesta setmana torna Rooney.

viernes, 15 de junio de 2012

El guió previst

Victòria previsible i amb joc ofensiu espectacular de l'equip espanyol contra una Irlanda que és la primera a fer les maletes, però que ja ha guanyat l'Eurocopa a la graderia. Després d'algunes crítiques inexplicables al joc d'Espanya contra Itàlia, que acostumen a venir dels sectors nacionalistes espanyols que van d'un extrem a l'altre sense vergonya, Espanya ho té tot a favor per passar tanda. Torres va trobar l'únic que li faltava per apuntalar la seva transcendència, el gol, i Silva va reivindicar el seu paper i va acabar d'esquinçar els dubtes amb què Del Bosque sempre ha embolcallat la seva figura. El canari acumula un gol i tres assistències en dos partits. Els centrals, impecables, però no era diguem que una prova de foc perquè la solitud de Keane no crema.
Itàlia no va passar de l'empat contra Croàcia, però fins i tot això es pot dir que entra dintre de les previsions. Itàlia no seria Itàlia si no festegés amb la incertesa en les primeres fases de les grans cites.

miércoles, 13 de junio de 2012

Holanda s'ho ha buscat

Holanda té un peu i mig a Holanda. La subcampiona del món ha perdut els dos partits que ha disputat en el grup de la mort i, atenent a les sensacions col·lectives que va transmetre ahir, s'ho té ben merescut. Un dispositiu indigne d'un equip d'aquesta altura, trencat en dos blocs, un per a atacar i l'altre per a defensar, allargat com un xiclet, amb totes les cartes encomanades a la inspiració individual de Van Persie i el gana Robben, sense una mínima capacitat de pressionar amb rigor, uniformitat i harmonia. I tots aquests defectes davant d'un rival enorme, una Alemanya jove que treballa els partits com un equip carregat d'experiència, amb bons passadors i, sobretot, amb Mario Gómez. La seva relació amb el gol és luxuriosa; inclou totes les posicions, tots els angles, totes les parts del cos. És la suma d'Hugo Sánchez i Klose. Una garantia d'èxit. Amb Villa a casa seva, probablement el plus que li pot donar a Alemanya el títol, tot i que encara sigui aviat per fer pronòstics.
No us perdeu els dos gols de Mario Gómez: http://www.as.com/futbol/video/eurocopa-2012-grupo-b-holanda/20120613dasdasftb_20/Ves

Les primeres hòsties, els primers acords

Ja hem tingut batussa a la graderia, ahir entre polonesos i russos per qüestions diguem-ne polítiques. Sí que sembla veritat que Rússia, o l'antiga URSS, sempre s'ha mostrat intervencionista envers el seu veí, però ja veus tu com deuen afectar les interpretacions històriques als agressors i agredits d'ahir a Varsòvia. També comencen a rifar-se altres tipus d'hòsties: els que van perdre en l'estrena ja juguen amb el ganivet a la boca, com a ahir la República Txeca i com ho hauran de fer avui Portugal i Holanda si no volen ser els primers a marxar cap a casa. Al marge de la tensió extrafutbolística, Polònia i Rússia van oferir un bon partit, amb 80 minuts d'ambició i verticalitat per part dels dos equips. Els últims 10 minuts van tornar a escenificar el pacte de no agressió a què sovint arriben els que van empatats en aquesta primera fase de la competició. Un a un, no arrisquem, ningú perd i ja en parlarem.

lunes, 11 de junio de 2012

Un clàssic decebedor, un mite seductor

He vist l'última mitja hora de l'Anglaterra-França i m'ha semblat patètica. L'acumulació de jugadors talentosos per part dels blue no desencallava un joc empastifat per les reserves de la pitjor Anglaterra que he vist en molts anys. Malaguanyat Gerrard, amb el quatre de lliure reciclat alemany de tota la vida a l'esquena i amb el braçalet de capità, assistent de Lescott en el 0-1 però superat per la falta de nivell d'un equip que quan recuperi a Rooney potser ja no serà a temps de res. No és el mateix empatar com ho han fet els protagonistes d'aquest clàssic de la història moderna, que fer-ho com ho van fer Espanya i Itàlia. Els empats sempre estan carregats de matisos.
En l'altre partit del grup, lliçó de cap, en tots els sentits, de Shevchenko, que busca rubricar la construcció del seu propi mite i que il·lusiona una Ucraïna que no té el potencial i la frescor dels russos, però té un país al darrere i un jugador atrevit com Konoplyanka, a més a més del seductor madur Sheva, que conserva una plasticitat única: a l'hora d'anar a buscar la rematada a l'espai, a l'hora de rematar, fins i tot a l'hora de celebrar els gols. Un davanter revelació de 35 anys.

Molt bon partit, i Iniesta

Espanya i Itàlia van obsequiar-nos el primer gran partit de l'Eurocopa. Itàlia, sempre Itàlia, sempre a l'altura independentment dels arguments, va frenar i va fer recular uns quants metres el joc de toc de l'equip de Del Bosque fins a deixar-lo exposat massa sovint als contraatacs italians, amb un Cassano rejovenit i un Pirlo inesgotable. A l'altre costat, l'aposta qüestionable de jugar sense davanter centre va trigar a fructificar més enllà de la possessió per la possessió, un estat del joc que no m'agrada. Però finalment, en bona mesura gràcies a la inspiració brutal d'Iniesta (per sobre del bé i del mal), als equilibris perfectes de Xabi Alonso i a la irrupció d'un Torres que si ara mateix tingués gol seria un valor indiscutible, l'equip de Del Bosque va anar creixent, sobretot en la segona part, i el gol de Cesc va donar d'alguna manera la raó al tècnic castellà en haver-lo ubicat de fals nou. El debat, però, està servit.
En l'altre partit del grup, Croàcia va trobar l'impuls necessari en detriment d'una Irlanda que lluita eternament contra les seves limitacions futbolístiques i cada vegada se'n surt pitjor.
Foto: Sport.es
Ara esperarem un partit de guerra mundial del segle XVIII, avui entre França i Anglaterra.

domingo, 10 de junio de 2012

Alemanya i Holanda, en estat pur

Dinamarca va posar panxa enlaire l'anomenat grup de la mort davant de la subcampiona del món, una Holanda que va exhibir els problemes inherents a la seva història futbolística i es va oblidar de la seva condició de màxima golejadora de la fase de classificació per a aquesta Eurocopa: torna a necessitar massa ocasions per fer gol. Com li venia a passar a Kluivert.
No vaig veure el partit complet i no aprofundiré. Sí que vaig veure, en canvi, la segona part de l'Alemanya-Portugal. Molt més enllà de la revolució futbolística que diuen que ha viscut Alemanya, executada per un Löw avalat per una fornada de jugadors exquisits i mestissos, i que hauria fet una cosa com Bielsa a l'Athletic, Alemanya va tornar a ser -com l'Athletic si vol ser competitiu en els moments de la veritat- una mica la de sempre, a la que es referia Gary Lineker en descriure el futbol com un joc d'onze contra onze en el qual, de vegades inexplicablement, sempre guanyen els alemanys. Portugal va estar sempre dins del partit i va tenir probablement més ocasions clares, però Alemanya, com qui no vol la cosa, va aprofitar una pilota caiguda del cel perquè Mario Gómez esmolés la seva especialitat: un remat de cap inapelable. Fins i tot en la resolució va ser un triomf purament alemany. Quan no jugues gaire bé, s'ha de guanyar, i això ningú ho fa com els alemanys, els d'ahir, els d'avui i els de sempre
.http://www.as.com/futbol/video/eurocopa-2012-grupo-b-holanda/20120609dasdasftb_13/Ves

viernes, 8 de junio de 2012

El cor grec, el talent rus

Sense veure els partits sencers de la primera jornada, sí que en trec algunes conclusions. Grècia, sense capacitat d'elaborar arguments ni precisos ni farragosos, continua apel·lant a l'esperit d'aquell equip que miraculosament va fer campió Otto Rehhagel a Portugal. Al preu que va el combustible, impressionant l'actuació de Karagounis, tot i fallar un penal. Sense res, Grècia té l'orgull ferit d'un país rescatat, i només amb això ha acabat apagant la flama d'un dels amfitrions, l'espurna de Lewandowski i companyia, una Polònia que beu del regenerat futbol alemany però amb uns fonaments molt més tous.

Foto de As.com
A l'altre partit, senzillament espectacular el potencial rus per jugar al contraatac, amb tres o quatre jugadors superdotats que ho fan tan bé com a passadors que com a rematadors: Arshavin, que no se sap ben bé si juga una fase final de l'Eurocopa o passeja el gos fins que canvia de ritme i el cervell li fa saltirons rere el cabell ros; Dzgoev, Kerzhakov, Pavlyuchenko. Els futbolistes palpitants que van sorprendre tothom el 2008, amb l'afegit d'un Kokorin que si té minuts pot ser una gran sensació, i amb més rigor tàctic per equilibrar la devaluació del factor sorpresa. Oco amb Rússia. La República Txeca va posar el cor, com Grècia, però va fer curt. El discurs liderat per Baros i Rosicky ja no s'aguanta per enlloc.

Comença l'Eurocopa

Quin millor dia per posar en marxa un blog que en l'estrena d'un esdeveniment futbolístic internacional? L'Eurocopa no ens canviarà la vida, ni alleugerirà l'impacte de la crisi, però sí que ens alleugerirà a nosaltres, als que ens agrada el futbol contextualitzat en aquest tipus de cites. Avui, abans de la inauguració, sento un neguit infantil gairebé imperceptible. L'obertura no promet gaire, però demà ja hi ha un Alemanya-Portugal, i diumenge un Espanya-Itàlia. Aquí aniré penjant reflexions en veu alta sobre les meves tossuderies i les de la pilota. Espero que guanyi algun dels millors equips, però tampoc no em faria res que guanyés algun dels etiquetats de pitjors, perquè les alternatives sorprenents són probablement el millor que té aquest joc. Di Matteo i quatre experts blues encoratjats, tot i la baixa de Terry, ho van executar a la perfecció fa quatre dies. Un avís per als que creuen que només Espanya i Alemanya mereixen la condició de favorites.