Translate

miércoles, 4 de julio de 2012

Poca cosa a afegir

Escric de matinada i quan l'Eurocopa ja fa tres dies que s'ha acabat. Sé que en la recta final de la competició he descuidat aquest bloc, però tinc la sensació que més o menys ho vaig dir tot en l'anterior post reivindicatiu de Del Bosque i de l'equip espanyol. L'únic que, en aquest cas en favor meu, aquest equip que ja és històric ha sumat dos partits més sense encaixar gols (i gairebé sense concedir ocasions)  als que havia comptabilitzat en fase final de competició important: tres gols rebuts en 15 partits. Espanya va estar a prop de l'eliminació contra Portugal, és cert, però el futbol està fet d'inèrcies imparables, canviants amb els cicles però imparables en plena tendència. La pilota d'Alves va tocar el travesser i va sortir fora. El xut de Cesc va tocar el pal i va entrar. Quan un equip és un equip convençut del que fa, engrandeix la porteria rival i empetiteix la seva, i els àrbitres el respecten, i si convé més del compte. Després, en la final, contra Itàlia, Espanya en va fer prou amb un quart d'hora de joc esmolat, més enllà de la pilota per la pilota; un joc que, a més a més de traduir-se en l'1-0 va intimidar els italians, que quan van jugar-s'ho tot amb tres canvis ràpids per intentar canviar el signe del partit a la represa, van topar amb la lesió de Motta. Aquesta va ser la història de la final. I això que Itàlia havia signat probablement la principal sorpresa de la competició: una repassada a Alemanya que pocs s'esperaven. Itàlia va guanyar en aquell partit la seva pròpia revàlida com a potència, en aquest cas a través d'un equip futbolísticament regenerat i reinventat. Espanya, de moment, sembla invencible quan els partits no són amistosos, i no només per la brillantor dels Iniesta i companyia sinó, SOBRETOT, per un rendiment defensiu extratosfèric, amb Xabi Alonso i Busquets com a millor doble pivot del món amb diferència.

1 comentario: